Ara fa poc més d’un any, en les eleccions municipals del 24 de maig de 2015, Ada Colau guanyava l’alcaldia de Barcelona. Aquell era l’inici de l’auge dels “comuns”. Des de llavors, el seu protagonisme ha pres cada cop més rellevància, sent primera força, a Catalunya, en les darreres eleccions a les Corts generals espanyoles.
Aquest fenomen s’ha produït, en gran mesura, a conseqüència de la gran crisi econòmica i social que hem viscut i que ha donat ales als que predicaven les bondats d’aquesta nova esquerra.
Des de fa mesos, però, els catalans estem veient com els líders el “Sí Que Es Pot”, els de la desobediència als bancs i a tot allò que fa olor a capitalisme desfermat, han de demanar perdó i permís als seus amos espanyols.
Lluís Rabell, Joan Coscubiela i la resta de dirigents de CSQP no volen actuar de manera unilateral. Ingenu de mi, pensava que les revolucions es feien des del carrer, empoderant els ciutadans i les ciutadanes, respectant la seva voluntat i treballant per a garantir que les persones puguin decidir lliurement el seu futur. Doncs, no. Pels dirigents de CSQP hem de seguir demanant perdó i permís pels segles dels segles (perdoneu la metàfora eclesiàstica).
Des del sobiranisme estem obligats a eixemplar la base social a favor de la independència, encara no som prous, és cert. Si el RUI, el Referèndum Unilateral d’Independència, ens ha d’unir per seguir endavant, fem-ho. Si s’ha de convertir en una mera pèrdua de temps, deixem-ho córrer. La unilateralitat no és desitjable, però amb un Estat al davant que té al·lèrgia a la democràcia, no tindrem cap més sortida que utilitzar la unilateralitat. Així doncs, us crido a la revolució. La revolució de la democràcia, de la llibertat i dels vots. De forma pacífica, però revolució, al cap i a la fi.
Actualitat Política 